en Plural Majestàtic

The Visitor

2011-06-29T16:15:00.002+02:00

Any: 2007

Cops que l'he vist: 1
Si l'hagués de valorar ara mateix... 6/10
Fitxa a imdb

Comentaris:
Aquesta setmana he decidit seguir amb The Visitor, del mateix director que The Station Agent, Thomas McCarthy, i d'estil semblant. The Visitor té un punt més de dramatisme però podríem dir que segueix amb la crítica als prejudicis que té la societat.
En aquest cas, el protagonista és un professor d'universitat vidu i fastiguejat de tot, que envien a NY a una conferència i on es troba una parella d'immigrants il·legals vivint al seu apartament. A partir d'aquí s'hi relaciona i la seva vida recupera una mica el sentit que havia perdut.

A mi el final no m'ha acabat de convèncer, però la peli en general està bé. L'actor protagonista és un que m'agrada bastant, Richard Jenkins. Ha tingut papers secundaris a tres pelis dels Coen (The man who was not there, Intolerable cruelty, Burn after reading) però on m'ha fet disfrutar més és fent de Nathaniel Fisher (pare) a Six Feet Under, memorable. Finalment només comentar que va estar nominat a l'Òscar a millor actor principal per la interpretació a The Visitor.

The Station Agent

2011-06-22T13:00:00.006+02:00

Any: 2003
Títol castellà: Vías cruzadas
Cops que l'he vist: 1
Si l'hagués de valorar ara mateix... 6/10
Fitxa a imdb

Comentaris:
És una pel·lícula lenta sense una trama extensa centrada en un personatge cansat de com la societat canvia la forma de veure'l pel fet de ser nan. És d'aquestes pel·lícules (que a mi normalment m'agraden bastant) on no passa gran cosa, simplement és un "troç" de la vida d'algú, sense més pretensions. L'actor protagonista és Peter Dinklage, que actualment surt a la sèrie Game of Thrones fent de Tyrion Lannister (genial elecció). A The Station Agent fa un paper totalment diferent, més dramàtic, i m'agrada com a actor malgrat que a vegades li noto certa "vena teatral" a les seves expressions i gestos.

Intentaré posar de tant en tant les pel·lícules que miri (o remiri) però sense entretenir-me massa ni explicar gaires detalls (per això ja hi ha imdb). És més per portar un registre que res més.

the endless road

2011-06-10T10:12:00.001+02:00

Carretera Urda-Consuegra (CM-4116), Castilla la Mancha. 30 d'Agost de 2009.

Si fa 10 anys aprox. (des del febrer de 2001) que faig el mateix desplaçament cada dia cap a la UAB... aleshores...

feb 2001 -> Maig 2001 = 123 mesos = 535 setmanes

535 setmanes * 5 dies laborables = 2675 dies

2675 dies - (10 anys * 20 dies de vacances) = 2475 dies

Això vol dir que he fet aproximadament el recorregut (independentment del sentit) 2475 * 2 = 4950 vegades (i pensar que quan he fet servir alguns cops l'expressió... però si aquest camí l'he fet 1000 vegades... m'he quedat totalment curt). Segons google maps, són 40.3 km... i això fa un total de 199485 km... força convincent la veritat considerant que al meu cotxe porto ~195000km i l'he fet servir entre 7 i 8 d'aquests 10 anys.

D'aquests 199485 km, un 90% són per autopista = 179537km

Llavors... segons la velocitat màxima permesa...

130km/h -> 179537/130= 1381 h = 57.5 dies
120km/h -> 179537/120= 1496 h = 62.3 dies
110km/h -> 179537/110= 1632 h = 68 dies

La majoria d'aquests els hauria d'haver fet a 120km/h... per tant si visqués p.ex. a França hauria guanyat 5 dies de vida... mentre que si hagués viscut sempre amb el nou límit de 110km/h hauria perdut aquests 5 dies aprox... (espero al menys haver-los estalviat en gasolina...). No obstant... està clar que he gastat més de 2 mesos de vida en aquests desplaçaments... i això que "només" porto 10 anys... hi ha gent que es pot arribar a estar 40 anys treballant al mateix lloc...

bé... ja paro... podria estar calculant coses infinitament... és un vici.
(per cert, si veieu algun error als càlculs aviseu!)

Lamparetes (Antònia Font)

2011-05-29T19:55:00.004+02:00

He de dedicar una entrada a aquest nou CD d'Antònia Font, Lamparetes, que va sortir el Març passat. Tot i no apropar-se gaire als estils de música que més m'agraden, aquest grup el trobo especial, m'encanten les seves cançons, la seva originalitat, l'aparent simplicitat i tot el que aconsegueixen transmetre.

Lamparetes és un disc d'aquests que va a més... Al principi t'agrada... però mica en mica, a mesura que l'escoltes més vegades i en tranquilitat, vas descobrint que cada cançó està plena de detalls, les lletres molt elaborades (una mica sobrat... sembla que volien posar com més paraules rares millor...) i musicalment força variat i una mica experimental com ja és habitual d'Antònia Font.

Després d'haver-lo escoltat bastant ara ja... crec que és (i serà) juntament amb taxi un dels seus discs més complerts i que més m'agrada.

A youtube es poden trobar totes les cançons per escoltar (p.e. carreteres que no van enlloc, icebergs i guèisers, Clint Eastwood, Calgary 88, me sobren paraules, es far de ses salines, coses modernes, sospitosos,...) i el disc sencer es pot baixar a compartim.cat

Recapitulació de Sèries

2011-05-26T16:43:00.002+02:00

Reconec que quatre anys enrere era completament inculte dins el mundillo de les sèries de tv, i la veritat és que no em cridaven massa. Aleshores (he de confessar) va ser la sèrie Heroes la primera que em va cridar l'atenció... amb la que vaig començar... (també va resultar ser la primera que vaig abandonar després).

Avui ja són unes quantes les sèries que he vist, seguit, em miro i segueixo. Entre aquestes, n'hi ha que m'agraden més, n'hi ha de més elaborades i de menys, de més pressupost i de menys, etc... encara que molts cops és sorprenent el nivell de qualitat en general al que arriben algunes sèries.

Així doncs, he decidit llistar sèries que he vist (o estic veient però ja porten un rodatge) i m'han agradat. Llistar-les no és just, ja que les llistes són molt fredes i no reflecteixen molts matisos que es podrien comentar de cada sèrie, però bé, encara que les ordeni per preferència personal, totes les de la llista valen la pena.

Series dramàtiques (~40min-1h):

Series còmiques (~20min):

Sèries que estic veient (de fa poc) i possiblement entrarien a la llista:

Game of Thrones (encara que no tingui emoció perquè sé què passarà... està molt ben feta i aconseguida. Espectacular)
Friday Night Lights (només he vist el pilot... encara no la conec prou)

Doncs bé... aquesta és la llista... espero no haver-me deixat res...

A veure si aconsegueixo fer futurs posts comentant el què m'ha agradat més i menys de cada sèrie, justificant la seva presència i posició a la llista... perquè mentre anava escrivint-la em venien al cap moltes coses a dir...

limitacio 80 km/h i contaminació

2011-02-10T09:14:00.004+01:00

Normalment no em poso en temes d'actualitat politico-social, no perquè no tingui una opinió, sinó perquè m'indigno amb facilitat i em radicalitzo. Això porta que molts cops la gent m'interpreti malament i, per tant, prefereixo mantenir-me al marge... a més que no suporto els polítics i molts cops aquestes converses deriven a parlar d'ells.

Però... és que el tema dels 80km/h i la contaminació.... per favor...

Realment algú creu que passar de 100km/h a 80km/h a les entrades de Barcelona mereix la importància que se li està donant en relació al problema de la contaminació?? a veure... Evidentment si mirem el consum en un moment determinat d'un cotxe a 80 o a 100, a 80 consumeix menys i per tant contamina menys. Però en fan un gra massa... li donen massa importància quan a la majoria de vies on s'imposa la limitació de 80km/h... a les hores de més trànsit no es pot anar a 80 perquè hi ha retencions... parar i arrancar que contamina molt més que la diferència de 100 a 80. Realment, a aquestes vies, quan es pot anar a 80, la densitat de cotxes no és tant i l'impacte en la contaminació no és tant (no parlo de soroll, aquest és un altre tema).

M'emprenya que ho posin com a excusa per la contaminació. Si realment volen reduir la contaminació que s'hi comprometin i adoptin mesures "de veritat", que tinguin un impacte important. El problema d'arrel és que hi ha masses cotxes... i per exemple:
- Caldria, evidentment, una aposta seria en transport públic: més, millor i més econòmic. Però clar... això no és tan fàcil, cal retallar per alguna altra banda i treballar moltes més hores que no pas per dir... "ara tots a 80".
- Es podria potenciar el treballar des de casa. Jo ho sento... però hi ha moooltes feines que, actualment amb connexió a internet, es podrien fer des de casa. Les empreses però això no ho veuen bé... potser es podria mirar d'incentivar-les d'alguna forma?
- Més complicat però que es podria provar... (pau, gise, el que dèieu l'altre dia) és buscar alguna manera de generar una base de dades (via web) on es relacionés lloc de residència amb lloc de treball. De forma que gent que treballi en coses similars en localitats intercanviades miressin alguna forma de canviar-se. Aquest és complicat perquè caldria involucrar empreses i treballadors...

Hi ha moltes més mesures típiques (millorar vies, millors cotxes, etc,...) però he volgut comentar aquestes tres que reduirien el nombre de cotxes i desplaçaments... i en conseqüència a la contaminació de forma més significativa (crec jo) que no pas la reducció de 100 a 80 en alguns trams (sempre igual els polítics... discutint setmanes per tonteries).

Res més... aquesta és la meva opinió... puc no tenir raó... però és el que penso.

P.D. Per cert, en els peatges (que a Catalunya no ens en falten) cada dia mils i mils de cotxes s'aturen i es tornen a engegar... això contamina molt més que no pas si no es parés no?... si tant important és perquè no els treuen?? això sí que milloraria immediatament la qualitat de vida...

Breaking Bad

2010-02-09T11:56:00.005+01:00

En ple mono de Lost, enmig d'un parón de Fringe després d'un gran episodi, i amb Caprica arrencant... necessitava alguna altra sèrie de 40 min per seguir... Així que ahir vaig decidir començar la sèrie Breaking Bad, que he descobert gràcies a Finglofin que me n'havia parlat. Val a dir que el protagonista de la sèrie és un Químic... un alicient addicional per nosaltres.

De la sèrie només he vist el primer episodi, suficient per veure que és diferent a les altres que segueixo. En general sembla molt més decadent, els colors, els personatges, les situacions, els entorns... espero realment una sèrie molt més dramàtica amb alguns punts satírics. No m'ha semblat una sèrie que recomenaria a tots els públics sinó per gent més pacient, amb ganes i que sàpiga valorar un drama d'aquestes característiques. M'ha agradat molt el paper protagonista i la seva interpretació, només en un episodi ja s'observa l'inici de l'evolució del personatge. De moment hi ha 20 capítols repartits en dues temporades, i programada l'inici d'una tercera pel Març.

Nominacions als Oscars 2010

2010-02-05T15:00:00.012+01:00

Aquesta setmana han sortit les nominacions pels Oscars 2010, premis que s'entregaran el diumenge 7 de Març. Hi ha molta gent reticient als premis i als Oscar en concret, jo no. Malgrat que no m'agraden les ceremònies i la majoria de vegades les pel·lícules que més m'agraden no aparèixen en cap categoria, s'hi poden descubrir algunes pelis que estan bé i és important que es valoritzi la feina de la gent, encara que sempre hi haurà possibles favoritismes, no imparcialitat ni igualtat d'oportunitats,... ja se sap que és difícil mantenir content a tothom.

Enguany hi ha renovació de format per la categoria de millor pel·lícula, doblant les nominacions de 5 a 10 candidates al premi. No sé que quin ha estat l'objectiu d'aquest canvi, ara hi ha 10 pel·lícules de gèneres i estils molt diferents competint per un mateix premi... potser hauria estat millor dividir aquesta heterogeneïtat en un parell de categories (tipus Globus d'Or).

Respecte a millor pel·lícula, de les que hi ha nominades només he vist Inglorious Basterds, A Serious Man, Up i Up in the Air. Les quatre m'han agradat molt en el seu estil...

Inglorious Basterds és brutal. Té moments i personatges entranyables així com un guió simple però contundent. Això si, no és la que més m'ha agradat del Tarantino.
A Serious Man m'ha sorpès molt que estigués nominada, no la veia de l'estil òscar a millor pel·lícula... però suposo que s'ho val per la complexitat del guió
Up és una grandíssima peli d'animació, carregada d'emotivitat. Pixar ens té acostumats a un nivell molt alt i es superen contínuament... no obstant, personalment, Wall-E em va sorprendre més.
Up in the Air m'ha encantat. És original (encara que és guió adaptat), les interpretacions són molt bones, té un ritme molt bo sense avorrir ni un moment i molt ben feta en general, amb un estil que té moments que m'ha recordat a directors que m'encanten com Wes Anderson o els Coen.

Una de les categories que primer em fixo és la de millor guió original. Normalment les pel·lícules d'aquesta categoria són les que més m'agraden. Aquest any ja n'he vist 3 de 5... a veure què tal les dues que em queden...

També m'ha sobtat la categoria de millor pel·lícula d'animació. De les 5 n'he vist 3: Up, Coraline i Fantastic Mr.Fox, les tres de registres molt diferents i d'un nivell altíssim. Up estil Pixar, Coraline més artística estil Pesadilla antes de Navidad i Fantastic Mr.Fox una comèdia Wes Anderson molt rara però que et manté sense poder apartar la mirada de la pantalla. Si m'hagués de quedar amb una de les tres seria aquesta última per la seva originalitat, molt destacable.

Per acabar... només dir que la pel·lícula que tinc moltíssimes ganes de veure és Crazy Heart, per desgràcia encara no té data d'estrena al nostre país ni l'he trobat per baixar...

LOST: The Begining of the End

2010-02-01T15:34:00.007+01:00

Compte enrera per l'inici de la 6a temporada de LOST, queda 1 dia per l'estrena als EUA, és a dir, 2 dies per poder-lo veure aquí...

Aquestes dues últimes setmanes he revisionat la 5a temporada a marxes forçades per estar preparat i tenir-ho tot fresc... no obstant abans del primer episodi doble de la nova temporada titulat LA X, hi haurà un episodi resum de les temporades anteriors titulat Final Chapter.

En fi... després del revisionat sembla (a Lost no hi ha res segur de moment) que ho tinc tot bastant més clar que no pas a la primera vegada... apart que hi ha bastants detalls que només te n'adones si saps el que passarà després. No vull teoritzar sinó més aviat veure on ens hem quedat, que sabem i que falta... algo així com un state of the art.

- = Si algú no ha vist fins al final de la 5a temporada millor que no segueixi llegint =-

Hi ha dos sers superiors, el Jacob i el que no sabem el nom (el de negre a la foto de dalt). El Jacob vol gent a la illa i permet a la gent prendre decisions, mentre que l'altre pensa totalment al contrari, no vol gent i té com a objectiu matar al Jacob. Pel que hem vist a la 5a temporada, té tota la pinta que el de negre pren forma dels que han mort, com ara el Christian, la Alex o el Locke amb l'objectiu d'aconseguir arribar al Jacob i matar-lo. Per matar-lo sembla que no ho pot fer ell mateix i per tant manipula al Ben perquè ho faci, a partir de l'Alex. Per altra banda, sembla que el Jacob no li està passant tot això desapercebut i recluta un segon grup (Ilana i companyia) amb l'objectiu (suposem) d'aturar al Locke.
El què poden representar aquests dos personatges (vida/mort, bé/mal,...) o les similituds entre aquests i personatges de la mitologia egipcia no ho sabem, i seria una de les preguntes principals per la 6a temporada: 1) Quí són o què representen aquests personatges.

A més de preguntes secundàries al respecte:

2) Perquè el Jacob interfereix o estudia les vides d'alguns dels que van a la illa: Sawyer, Kate, Hurley, Jack,... i Locke... que el desperta després que el tirin d'un 8è pis.

3) Si el Locke és el de negre, a partir de quan ho és? perquè certs aspectes podríen assenyalar que això va més enllà que el vol Ajira, quan li diu al Jacob que ha hagut de passar per molt abans de matar-lo... a què es refereix? aquí entraria el tema cabanya...

4) Recordem que el Jacob abans de morir li diu al Locke: They are comming, que tampoc sabem a qui es refereix (Jack, Kate, Sawyer,..? que són els que ha portat a l'illa?...).

Fins aquí he parlat centrant-me en el final del present (Locke, Richard, Ben & co.), que la veritat és que trobo impressionant. Respecte a la part de la bomba d'hidrogen (passat), personalment el vaig trobar una mica forçat (el tema Faraday de les variables, la motivació del Jack,...) però bé, la qüestió més simple aquí seria si 5) amb la bomba d'hidrogen aconsegueixen canviar el passat, i en conseqüència el seu futur? aquesta pregunta segurament tindrà resposta ràpid a l'inici de la 6a. Què està relacionat amb això i que sabem? ... doncs suposo que tot el relacionat amb the hatch i els números, és a dir, perquè està construida l'escotilla, quan el Desmond fa explotar-la evita un altre accident? és equivalent al final de la 5a? és a dir, realment han canviat el passat i han evitat la catàstrofe amb l'explosió de la bomba, cosa que anteriorment no havia passat i per això hi havia el botó i el sistema de seguretat que activava una bomba? ... uf no sé si m'he liat una mica ara... en fi... per acabar amb això, segons Lost Experience, els números són valors de l'equació de Valenzetti que prediu el fi de la humanitat, es pot llegir a Lostpèdia.

6) Apart de tot això anterior, hi ha encara molts personatges dels que no sabem la importància com ara la Claire... com tampoc sabem qui hi ha darrera la Dharma.

La Rose i el Bernard són un tema apart, jo no els hi donava molta importància fins que al revisionat, quan es retroben al final de la temporada amb la Kate, el Sawyer i la Juliette, he vist que el seu comportament no és molt normal. A més, el Bernard li insisteix a la Juliette que es quedi a fer un tè fent-li una mirada rara... per què?! què sap el Bernard!? ... pensem que la Juliette al final és clau amb la bomba... (segur que tot això és paraonia meva).

Bé, apart de tot això hi ha un munt de cosetes i detalls més dels quals no tenim explicació: certs comportaments del Locke a temporades anteriors, el paper de l'Eloise Hawkin' i el Charles Widmore, què li queda fer al Desmond a l'illa, l'origen del Richard,... és a dir, mooooltes coses que esperem que després de la 6a tot prengui sentit.

Buf... com m'he enrollat... i les coses que segur m'he deixat... Finalment només esperar que la sèrie tingui un final digne i que valgui tan la pena que haguem de tornar a veure tota la sèrie un cop acabada i disfrutar-la el doble.

Moon

2010-01-27T15:30:00.005+01:00

Aquest cap de setmana passat vaig veure Moon, que tenia pendent feia força temps però no havia trobat el moment. La veritat és que m'ha agradat bastant, és d'aquest tipus de pelis de ciència ficció que no es fan cada dia i per tant s'agraeix que en surti alguna de tant en tant.

L'últim que voldria és desvelar cap spoiler que fés perdre la gràcia de la peli per tant em limitaré a fer uns comentaris generals. La peli va de l'astronauta Sam Bell que treballa per la empresa Lunar que es dedica a extreure l'isòtop He-3 de la lluna per tal d'utilitzar-lo per generar energia. Ell es dedica, tot sol a la base lunar per un període de 3 anys, a supervisar les recol·lectores i a enviar l'He-3 recollit a la terra. La peli es centra en els últims 15 dies del seu torn a la base, amb ganes de tornar a la terra ja que està cansat i troba a faltar a la dona i a la filla, tres anys sol és molt de temps.

No explico res més, no cal dir que un cop vista dóna bastant a discutir.

Malgrat que pot semblar en principi lenta, no ho és. la trama avança ràpid, és original i sorprenent (dins el que es pot esperar) i no es guarden les coses als moments que per l'espectador comencen a ser evidents. No cal dir que recorda a 2001: Una odisea en el espacio ja que conté molts elements familiars... un astronauta aïllat amb un robot com a company (ara no és HAL9000 sinó GERTY), la lluna, escenaris i decorats, desesperament,... però alhora és diferent, i segons la meva opinió, són incomparables (2001 és en si sola incomparable).

En fi... s'ha de veure.

Indukti

2010-01-25T10:31:00.003+01:00

La setmana passada em vaig topar amb aquest grup Polonès de Metal Progressiu. La veritat és que aquest no és el meu estil de música preferit però Indukti em van sorprendre perquè entren molt bé, són fàcils d'escoltar. Tenen dos discs d'estudi, S.U.S.A.R. del 2004 i Idmen del 2009. El primer (del que no hi ha cançons a youtube però que es pot escoltar complert a Last.fm) és el que més he escoltat per ara i és una pura definició de progressiu. Les cançons evolucionen sense pressa, un riff porta a un altre, van agafant forma, combinant parts més ritmiques i d'altres més melòdiques, en fi, un grup per escoltar amb calma i en condicions. Potser si hagués de destacar alguna cançó seria la parella No.11812 i No.11811. La 11812 comença molt tranquila, generant una atmosfera de forma que sembla que no acabi d'entrar fins que a la meitat de la cançó (min.4 aprox.) fa el canvi a una part ritmica més contundent que també va anant a més (molt bo el sutil canvi al min. 5.46). La 11811 segueix exactament el mateix estil. El segon disc, Idmen, encara no l'he escoltat a fons però a la primera impressió m'ha semblat que segueixen amb el llistó molt alt, potser amb cançons més heterogenies entre elles i més contundent en general.

A YouTube es poden escoltar les cançons del segon disc Idmen així com alguns directes, a last.fm les del primer disc S.U.S.A.R. i a la web oficial es poden baixar algunes cançons. Si no sempre hi ha l'opció de buscar el disc en torrent o descàrrega directa, per exemple a Taringa! (1r disc, 2n disc).

Finalment deixo un video de YouTube de la cançó Mantra, que no està a cap d'aquests dos discs però que m'ha cridat l'atenció pel muntatge força ben trobat amb imatges de la pel·lícula Metropolis (llàstima que la qualitat d'audio no és molt alta).

Caprica

2010-01-22T10:41:00.008+01:00

Aquest cap de setmana comença la sèrie Caprica, una espècie d'spinoff de Battlestar Galactica (BG, la del 2004), ubicada una generació anterior en el temps, és a dir, William Adama és un nen i un dels protagonistes serà el seu pare, l'advocat Joseph Adams.

El pilot fa uns mesos que va sortir i ahir el vaig revisionar. Si el primer cop ja em va semblar espectacular ahir no va ser menys: Només necessiten 15 minuts per reintroduir-te en un dels dilemes de BG, fins a quin punt un cylon pot substituïr un humà. Si has vist BG pots relacionar tot el que et presenten en el pilot, mentre que si no l'has vist no importa perquè la informació que necessites per seguir la trama te la donen quan toca. Això si... si has vist BG trobo imprescindible veure aquest pilot, ja que et dóna una visió més àmplia referent a la creació de Cylons (de, que no dels, cal tenir en compte l'ubicació temporal).

No sé de què anirà la sèrie, seguirà el curs que hagi de seguir al tractar-se d'una sèrie nova i haurà d'adoptar la seva pròpia personalitat, que igual ens regala connexions amb BG o igual no, ja es veurà. Podrà ser bona o dolenta, però una cosa ja és segura: als seguidors de BG el poder disfrutar del pilot de Càprica ja no ens ho treu ningú.

YouTube Covers

2010-01-18T14:50:00.007+01:00

És increïble la quantitat de covers que es poden trobar a youtube. Qualsevol persona amb un instrument, una càmera i un ordinador pot pujar la seva interpretació. Evidentment, n'hi ha que potser millor que no s'haguéssin pujat mai però també n'hi ha d'impressionants.
En deixo un parell de curioses, interpretades per músics de carrer: una versió de Billie Jean per Scott Dunbar (un one man band), i una versió de la cançó Creep de Radiohead acústica en un programa de ràdio.

A Serious Man

2010-01-13T15:02:00.002+01:00

Aquest diumenge passat vaig veure la última pel·lícula dels Coen, A Serious Man, i la veritat és que m'ha tingut pensan-t'hi continuament aquests següents dies. M'ha deixat amb una sensació estranya i necessito tornar-la a veure altre cop per acabar d'interioritzar-la... a la que tingui un moment aquesta setmana...

Abans de res trobo vergonyós que aquesta peli només es faci a 5 cinemes a la província de Barcelona, 4 a Barcelona i 1 a Terrassa. Sé que això ha passat sempre amb les películes d'aquest tipus (no hollywood) però aprofito a assenyalar-ho ara que és imminent la nova llei del cinema a Catalunya, on diuen que es fomentarà la distribució de films en versió original i també de distribuidores petites. M'agradarà veure-ho...

Tornant a la pel·lícula... és destacable el contrast d'opinions al respecte, gent que l'ha trobat genial i gent que l'ha trobat pèssima. Això depèn del què t'esperis. Si busques acció, ritme alt, entreteniment, espectacularitats,... NO és la teva peli. Es tracta d'una pel·lícula que es podria qualificar de no comercial, on no es nota cap tipus de pressió sobre aquesta per adaptar-la a un públic àmpli, és a dir, no busca atrapar tot tipus de públic, senzillament els Coen han fet el que han volgut i com han volgut (suposo que per això han anat justos de pressupost). El ritme és lent, no hi ha escenes d'acció, i en aquest sentit és força quotidiana. L'argument sembla simple... un professor de física d'institut es veu afectat per una sèrie de problemes i desgràcies en diferents àmbits de la seva vida.

No obstant, la grandesa de la pel·lícula va més enllà d'aquest argument si estàs disposat a analitzar-la i pensar-hi una mica. Contínuament el protagonista gira al voltant de la incertesa enfront dels esdeveniments, en consonància amb el que explica ell mateix a la seva classe de física, la paradoxa del gat de Schrodinger. En aquest sentit es poden traçar paral·lelismes en les diferents situacions de la pel·lícula així com relacionar-ho amb la religió. A banda d'això, seguint amb l'estil dels Coen, tots els detalls han estat cuidats al màxim, escenaris, converses, expressions facials, personatges,... sense la presència d'actors populars, però totalment destacables les interpretacions d'alguns dels personatges, sobretot del protagonista. Això si, l'elevat contingut religiós i la manca de coneixement de les costums Judaïstes (al menys per part meva) segur que ens farà passar per alt encara més detalls.

Bé... fins aquí el que m'ha quedat després del primer visionat... espero entendre més coses quan repeteixi.

Enginyeria del Programari

2009-10-05T10:01:00.001+02:00

Aquesta setmana, mentre començava a mirar coses del nou semestre a la uoc (que ja tocava), m'he trobat amb una imatge que algú va penjar al foro de l'assignatura Enginyeria del Programari durant el semestre passat. No sé... al seu moment ho vaig trobar graciós...

Muse

2009-10-02T12:46:00.012+02:00

... últimament, després d'haver vist la velocitat amb que es van acabar les entrades pel concert de Muse a Barcelona em vaig estranyar que fós un grup que agradés a tanta gent. Pel que fa a mi, no sé perquè, els hi vaig agafar com mania fa bastants anys als primers discs i no havia escoltat res s'ells fins aquests darrers dies.

... i ara què he de dir?! doncs la veritat és que estic molt sorprès... vaig començar escoltant l'últim disc que acaben de treure i estic viciat, m'ha encantat. L'he trobat variat i original, tot el contrari de la idea que tenia del grup. Igual era que aquest disc era diferent als anteriors... que ho és una mica... però tampoc n'hi ha per tant... i la veritat és que els anteriors també els he escoltat i no puc parar.
... doncs això... psicològicament m'havia tancat al grup, o he canviat els gustos... (segurament les dues coses)... però la qüestió és que tot i que no m'agraden totes les seves cançons, si que ho fan la majoria i algunes amb intensitat.

Ale, deixo ja aquesta rallada mental amb Muse i deixo un video de youtube (usuari brunofiesta) d'una cançó de l'últim disc...

Eddie Vedder - Guaranteed

2009-09-23T10:16:00.005+02:00

Una cançó tranquileta per seguir amb els posts musicals: Guaranteed de la banda sonora de Into the wild, amb música i lletra d'Eddie Vedder. Tota la banda sonora és impressionant, sobretot si s'escolta en moments de relax i sense distraccions. La peli (guió i direcció de Sean Penn) és una mica durilla però s'ha de veure ja que està bastant elaborada i no deixa indiferent.

On bended knee is no way to be free
Lifting up an empty cup, I ask silently
All my destinations will accept the one that's me
So I can breathe...

Circles they grow and they swallow people whole
Half their lives they say goodnight to wives they'll never know
A mind full of questions, and a teacher in my soul
And so it goes...

Don't come closer or I'll have to go
Holding me like gravity are places that pull
If ever there was someone to keep me at home
It would be you...

Everyone I come across, in cages they bought
They think of me and my wandering, but I'm never what they thought
I've got my indignation, but I'm pure in all my thoughts
I'm alive...

Wind in my hair, I feel part of everywhere
Underneath my being is a road that disappeared
Late at night I hear the trees, they're singing with the dead
Overhead...

Leave it to me as I find a way to be
Consider me a satellite, forever orbiting
I knew all the rules, but the rules did not know me
Guaranteed

Fotos de l'Estiu

2009-09-21T18:52:00.001+02:00

Després de casi dos mesos sense pujar res... retorno amb algunes fotos fetes durant aquest estiu... que demà s'acaba! :'(

Molins de Consuegra (Ciudad Real) ... i la carretera per arribar-hi.

Salamanca, vista des de l'habitació de l'hotel i vista des de la plaça del mercat

La tortuga gran, la guitarra elèctrica que vaig ressuscitar per fer un miniconcertillo a un casament i finalment una gavina de calella de palafrugell...

Red Hot Chili Peppers - I could have lied

2009-07-31T10:09:00.000+02:00

Els RHCP són un grup que sempre m'han agradat molt, quan els escolto em sento en sintonia amb la seva música. Hi ha cançons de totes les èpoques i discs que m'encanten, si començo no paro: des de jungle man, give it away, mellowship slinky in B-major, under the bridge, fortune faded, fins a les últimes especially in Michigan, snow, we believe o death of a martian, passant per hits com by the way, can't stop, dosed, my friends, parallel universe, scar tissue o la increïble californication. Buf... i les que em deixo que m'estan venint al cap!! és un grup que no em cansa. Deixo el vídeo i lletra de la cançó I could have lied, del disc Blood, Sugar, Sex & Magic (un disc que porto al cotxe des de fa anys i he escoltat centenars de cops, i per mi, perfecte d'inici a fi)... cançó tranquileta, més intimista...

There must be something
In the way I feel
That she don't want me to feel
The stare she bares cut me
I don't care
You see so what if I bleed

I could never change
Just what I feel
My face will never show
What is not real

A mountain never seems to have
The need to speak
A look that shares so many seek
The sweetest feeling
I got from you
The things I said to you were true

I could never change
Just what I feel
My face will never show
What is not real

[Tornada]
I could have lied I'm such a fool
My eyes could never never never
Keep their cool
Showed her and I told her how
She struck me but I'm fucked up now

But now she's gone yes she's gone away
A soulful song
That would not stay
You see she hides 'cause she is scared
But I don't care
I won't be spared

[Tornada]
[Tornada]

Actualment els RHCP s'estan prenent un "descans" llarg, és a dir, que han plegat i igual si van malement de pasta tornaran més endavant... és el que tenen els grups "comercials"... això no treu que sigui una llàstima perquè l'últim disc no estava gens malament...

Ale doncs, vaig a acabar algunes cosetes de feina, netejar una mica i a preparar-ho tot per començar vacances aquesta tardaaaaaaa!!

Ender's Game

2009-07-23T10:15:00.000+02:00

La saga de l'Ender és (actualment) una sèrie de 9 llibres de ciència ficció escrits per Orson Scott Card de la qual em trobo a mitges. Aquests llibres es poden dividir en dos grups, que segueixen fils diferents (diferents protagonistes, trames, situacions i localització) excepte els primers de cada grup que segueixen la mateixa trama però explicada per personatges diferents.

Jo vaig començar pel primer, El Juego de Ender, que tracta d'un nen superdotat que és reclutat i entrenat per la flota internacional per tal de combatre contra els insectors en una possible guerra. El llibre ho té tot... fàcil lectura, agrada a la majoria (diferents edats, gustos,...), personatges carismatics, bona història i millor final. Després d'aquest llibre vaig seguir amb La Sombra de Ender, que és el primer de l'altre grup (escrit 14 anys més tard), que explica exactament la mateixa història però explicada per Bean, un altre personatge. Els 2 llibres es complementen a la perfecció, no importaria l'ordre de lectura i entra igual de bé que el primer.

Els altres dos que he llegit més recentment són La Voz de los Muertos i Ender el Xenocida, que són els que segueixen El Juego de Ender però que passen 3000 anys després. Són llibres amb una històra més complexa i amb un elevat contingut moral i reflexiu respecte la convivència de diverses vides inteligents i el comportament de la gent. La veritat és que no sé amb quin dels dos parells de llibres esmentats em decantaria, ja que són molt diferents entre sí però unes obres mestres tots ells.

Alguns puzzles

2009-07-20T11:27:00.005+02:00

Un parell de puzzles per passar l'estona...

El primer, com no, és el cub de Rubik. M'encanta. Simple, adictiu, enginyós i lògic. Un cop s'entén el funcionament hi ha algoritmes fàcils per a solucionar-lo. Però això no acaba aquí, sempre es poden aprendre nous moviments i buscar solucions més òptimes i/o ràpides. Actualment el mínim de moviments per a resoldre un cub en qualsevol configuració està en 22 moviments, fet demostrat per T om Rokicki. Existeixen programes que busquen solucions òptimes pel cub, encara que això és purament per curiositat, ja que per resoldre'l humanament cal buscar altres formes més intuitives. La pàgina oficial del cub està força bé en quant a informació i enllaços, però si es busquen solucions, millor el cubo de rubik de la A a la Z, on hi podem trobar des de l'explicació de la solució més simple, per capes, fins a solucions més complexes (per resoldre'l amb velocitat o a cegues). La veritat és que hi ha bastantes formes de resoldre el cub.. un parell més que he trobat és fent primer un subcub de 2x2x2 i una altra més llarga però que només utilitza dos seqüències de moviments.
Es pot jugar online al cub de rubik (tot i que no és molt còmode), en flash o en java (mirar instruccions per saber les tecles útils).

El segon és més un puzzle de paciència... que a més té com a premi 2 milions de dòlars per qui l'aconsegueixi fer: Eternity II. Hi ha temps fins a fi d'any tot i que ja és una mica tard perquè a partir de l'estiu del 2007 quan va sortir el puzzle es poden enviar solucions i guanya el primer que n'enviï una de correcta. No obstant, tot i que sembla provable que ja se n'hagi enviat alguna de correcta, no es sabrà fins que es comprovin les solucions després del 31 de desembre d'aquest any. El puzzle és de 256 peces quadrades amb un color específic per cada costat de la peça. Es tracta de fer que quadrin tots els colors, mantenint les vores de color gris. Les peces poden anar col·locades amb l'orientació que sigui mentre quadri tot. A la web es pot provar de resoldre un de 16 peces.

Metallica al Sonisphere de Barcelona

2009-07-13T10:33:00.004+02:00

Un concert simplement brutal, trahsero a la línia dels altres sonisphere europeus i de la gira del death magnetic. Varis temes del Kill'em All, Ride the Lightning, Black, and Justice, Master... sense cap del Load o Reload (i per descomptat cap del St. Anger). El so perfecte, la veu del James impressionant, donan-t'ho tot (això que deia que estava xungo de l'esquena) deixant clar qui era el cap de cartell del festival... Machine Head i Slipknot van fer dos grans concerts (Slipknot amb plataforma per la bateria inclosa) però Metallica està a un altre nivell. Sense muntatges espectaculars, només alguns focs artificials en moments concrets i ben triats més una mica de foc i explosions a la intro de One (uoooooo brutal!), però més que suficient per arrodonir el concertàs.

Setlist:

Intro - The Ecstasy of Gold (amb fragment de la peli a les pantalles)
1. Fight Fire With Fire
2. Creeping Death
3. No Remorse
4. Of Wolf And Man
5. Fade To Black
6. Broken, Beat And Scarred
7. My Apocalypse
8. Sad But True
(el Trujillo fent una mica el boig amb el baix)
9. One
10. All Nightmare Long
11. The Day That Never Comes
12. Master Of Puppets
13. Blackened
(el Kirk fa un break tranquilet)
14. Nothing Else Matters
15. Enter Sandman

16. Stone Cold Crazy (cover de Queen)
17. Phantom Lord
18. Seek & Destroy

Al final van acabar els 4 una estona a l'escenari saludant i dient coses... entre les quals el Lars va comentar que no podien estar uns altres 6 anys sense venir a Barcelona... a veure si és veritat! perquè si no fós pel Sonisphere no sé si hi haurien passat amb el Death Magnetic tour...

Per acabar deixo un video força ben grabat per killthepixelnow (apart de One té altres pujades)

Per veure les setlists d'altres grups o d'altres concerts de Metallica es pot consultar setlist.fm, bona pàgina.

El gat de Schrödinger

2009-07-09T10:30:00.003+02:00

L'altre dia vaig veure un episodi de The Big Bang Theory on anomenàven l'experiment mental del gat de Schrödinger, cosa que em va recordar al llibre Endymion, on Raul Endymion escriu la història dins d'una caixa de gat de Schrödinger. El físic Erwin Schrödinger ja era per mi un vell conegut de la carrera de química, concretament de l'assignatura de química quàntica, on l'equació de Schrödinger descriu com canvia al llarg del temps l'estat quàntic d'un sistema físic.

Pel que fa al gat, resumint, igual que no sabem exactament la posició d'un electró dins el núvol electrònic d'un àtom, en un sistema tancat on hi ha un gat en una caixa amb la possibilitat de que es desprengui un gas mortal, es considera que el gat es troba en els dos estats en què es pot trobar alhora: viu i mort, ja que sense obrir la caixa no es pot saber. Aquesta suposició està demostrat que funciona a nivell subatòmic.
Bé, tot això és una mica liós... deixo la introducció del llibre Endymion, on es veu una mica el funcionament de la caixa del gat de Schrödinger tot i que si es vol profunditzar en el com i el perquè d'aquesta paradoxa sempre es pot consultar la wikipedia.

Estás leyendo esto por razones equivocadas.

Si estás leyendo para averiguar cómo es hacer el amor con una mesías —nuestra mesías—, no continúes, porque no eres más que un mirón.

Si estás leyendo porque admiras los Cantos del viejo poeta y sientes curiosidad por saber qué pasó luego en la vida de los peregrinos de Hyperion, quedarás defraudado. No sé qué sucedió con la mayor parte de ellos. Vivieron y murieron casi tres siglos antes de que yo naciera.

Si estás leyendo porque deseas comprender mejor el mensaje de La Que Enseña, también puedes quedar defraudado. Confieso que ella me interesaba más como mujer que como maestra o mesías.

Por último, si estás leyendo para descubrir el destino de ella o aun el mío, te has equivocado de documento. Aunque los destinos parecen tan ciertos, yo no estaba con ella cuando alcanzó el suyo, y el mío aguarda su acto final mientras escribo estas palabras.

Me sorprendería que hubiera alguien leyendo esto, pero no sería la primera vez en mi vida que me llevo semejante sorpresa. Los últimos años han sido una sucesión de improbabilidades, cada cual más maravillosa y aparentemente más inevitable que la anterior. Escribo esto para compartir esos recuerdos. Tal vez ni siquiera para compartirlos, pues sé que es muy probable que nadie encuentre el documento que estoy creando, sino tan sólo escribo para aclarar los sucesos de tal manera que pueda estructurarlos en mi mente.

«¿Cómo sé lo que pienso hasta no ver lo que digo?», escribió un autor anterior a la Hégira. Precisamente. Debo ver estas cosas para saber qué pienso de ellas. Debo ver los sucesos en tinta y las emociones en letras de molde para creer que realmente me sucedieron y me afectaron.

Si estás leyendo esto por la misma razón por la que yo estoy escribiendo, para imponer algún orden al caos de los últimos años, para estructurar esa serie de sucesos aleatorios que han regido nuestras vidas durante las últimas décadas estándar, entonces quizás estés leyendo por la razón correcta, a pesar de todo.

¿Dónde empezar? Una sentencia de muerte, tal vez. ¿Pero cuál? ¿La de ella o la mía? Y si es la mía, ¿cuál de ellas? Hay varias para escoger. Tal vez la adecuada sea ésta, la definitiva.

Escribo esto en una caja de gato de Schrödinger, en órbita de Armaghast, un mundo en cuarentena. La caja no es una caja, sino un ovoide liso de seis metros por tres. Será mi mundo hasta el final de mi vida. El interior de mi mundo es una celda austera que consiste en una caja negra que recicla el aire y los desperdicios, mi litera, el sintetizador de alimentos, un estrecho mostrador que me sirve de mesa y escritorio y un inodoro, fregadero y ducha, situados detrás de un tabique de fibroplástico por razones de decoro que se me escapan. Aquí nadie me visitará nunca. La intimidad parece una broma hueca.

Tengo una pizarra de texto y una pluma. Al terminar cada página, la transfiero a un micropergamino generado por el reciclador. Día a día, el lento amontonamiento de estas páginas delgadas como hostias es el único cambio visible en mi entorno.

El recipiente de gas venenoso no está a la vista. Está situado en el casco estático-dinámico de la caja, conectado con el filtro de aire de tal modo que todo intento de tocarlo, al igual que todo intento de romper el casco, haría escapar el cianuro. El detector de radiación, su temporizador y el elemento isotópico también están fusionados con la energía congelada del casco. No sé cuándo el temporizador aleatorio activa el detector. No sé cuándo el mismo elemento aleatorio abre el escudo de plomo del diminuto isótopo. No sé cuándo el isótopo arroja una partícula.

Pero sabré que el detector está activado en el instante en que el isótopo arroje una partícula. Oleré ese aroma de almendras amargas un par de segundos antes de que el gas me mate.

Espero que sólo sean un par de segundos.

Técnicamente, según el antiguo enigma de la física cuántica, ahora no estoy muerto ni vivo. Estoy en ese estado de suspensión consistente en ondas de probabilidad superpuestas y antaño reservado para el gato del experimento mental de Schrödinger. Como el casco de la caja es prácticamente una energía preparada para estallar a la menor intrusión, nadie mirará dentro para ver si estoy muerto o vivo. Teóricamente, nadie es directamente responsable de mi ejecución, dado que las inmutables leyes de la teoría cuántica me indultan o condenan a cada microsegundo. No hay observadores.

Pero yo soy un observador. Estoy esperando el colapso de las ondas de probabilidad con algo más que un mero interés distante. En el instante en que oiga el siseo del gas de cianuro, antes de que llegue a mis pulmones, mi corazón y mi cerebro, sabré qué camino ha escogido el universo para ordenarse.

Al menos, lo sabré en lo que a mí concierne. En definitiva, es el único aspecto de la resolución del universo que nos concierne a la mayoría.

En el ínterin duermo, como, elimino desechos, respiro y sigo el ritual cotidiano de lo olvidable. Lo cual es irónico, pues en este momento vivo —siempre que «vivir» sea la expresión correcta— sólo para recordar. Y para escribir lo que recuerdo.

Si estás leyendo esto, sin duda lo haces por razones equivocadas. Pero, como sucede con tantas cosas en la vida, la razón para hacer algo no es lo importante. Lo que permanece es el hecho de hacerlo. Al fin y al cabo, lo único importante es el dato incuestionable de que yo he escrito esto y tú lo estás leyendo.

¿Dónde comenzar? ¿Con ella? Ella es la que te interesa y es la única persona de mi vida a quien deseo recordar por encima de todo y de todos. Pero quizá debería comenzar por los sucesos que me condujeron a ella y luego aquí, recorriendo gran parte de esta galaxia y mucho más.

Creo que empezaré por el principio, por mi primera sentencia de muerte.

Fins aquí el primer capítol d'Endymion... 3r llibre dels cantos d'Hyperion... molt recomanable.

Tales of Monkey Island

2009-07-07T09:50:00.000+02:00

Avui dia 7 surt una nova entrega de la saga Monkey Island: Tales of Monkey Island. Arriba passats 9 anys de l'anterior Escape from Monkey Island i 19 després de The Secret of Monkey Island...
Tot i que segur que rebrà moltes crítiques (igual que va passar amb Escape from Monkey Island) perquè evidentment no estarà al nivell de les dues primeres entregues (nosaltres hem canviat, la filosofia dels jocs han canviat, és impossible que una nova entrega ens generi el mateix efecte), jo fa temps que l'espero amb ganes, ja que una bona aventura gràfica (i més si es tracta d'un Monkey Island) no arriba cada dia...

... i ara a esperar el remake del The Secret of Monkey Island... per aquest estiu sembla...

...si us esteu preguntant "Monkey Island? que és això?"... ja tardeu a baixar-los d'alguna pàgina d'abandonware i a jugar-hi JA!!!! que us esteu perdent un dels millors jocs que s'han fet mai...

Metallica - Fade to Black

2009-07-05T21:52:00.003+02:00

A falta de menys d'una setmana pel Sonisphere de Barcelona, aprofito per pujar un vídeo de Metallica: Fade to Black en directe, barrejant 3 concerts de diferents etapes del grup i amb lletra incrustada...

... que arribi ja dissabte!!

Edició en 3D

2009-07-03T10:26:00.009+02:00

El món de les 3 dimensions (art, disseny, moldejat,...) sempre m'ha fascinat... és una més de les meves incontables aficions... no obstant, mai hi he pogut dedicar el temps necessari per aconseguir uns resultats decents.

Això no treu que pugui recomanar un parell de programes que són relativament fàcils de fer anar però alhora molt potents. El primer és el Blender, un programa gratuït de codi obert (GPL) d'edició general 3D (moldejat, animacions,...) molt complerta (poc a envejar a programari propietari caríssim pels mateixos proposits). El segon és el Terragen, enfocat més a la creació de paisatges i entorns tridimensionals, encara que també permet incorporar objectes, treballar amb varis planetes, etc... l'única nota negativa és que el programa no és gratuït, encara que hi ha la versió gratuïta amb algunes limitacions però més que suficient per a treballar-hi i obtenir resultats satisfactoris.
Jo tot just estic començant a jugar amb el Terragen 2, deixo les meves 4 primeres creacions, que són molt bàsiques (dues postes de sol i dues experimentant amb l'addició de un segon planeta), però mica en mica espero anar millorant...

El resultat final sempre es pot acabar d'ajustar (si es vol) en algun programa de retoc fotogràfic (gimp, paint.net, photoshop,...) cosa que permet aconseguir altres efectes...

(un simple canvi en els colors)

Matchbox Twenty - Hand me down

2009-05-05T11:22:00.005+02:00

Com que sóc poc fiable pel que fa a escriure al blog intentaré de tant en tant encara que sigui pujar alguna cançoneta que m'agradi especialment... i potser arribar (sent molt optimista) a tenir una petita recopilació de cançons que m'han influit especialment en algun moment de la meva vida.

Començo amb Hand me down de Matchbox Twenty. Una cançó lenta i íntima, però a la vegada amb molta força i una lletra al nivell i estil del seu cantant, Rob Thomas.

Matchbox Twenty és un grup especial per mi, del que sempre he estat bastant "fan", tot i que no el coneix gaire gent per aquí. Els seus discs de dalt a baix són impressionants, d'aquests que costa decantar-te per cap cançó. Fa un parell d'anys, al treure una recopilació, semblava que es tornaven a ajuntar... a veure perquè la veritat és que els projectes dels seus músics en solitari deixaven bastant que desitjar...

Trivium

2008-10-29T22:13:00.011+01:00

Segueixo amb els posts musicals... amb un grup bastant nou i molt actiu, format al 2000 i des del 2003 ja han tret 4 discs. L'últim disc va sortir el mes passat i porta com a títol Shogun. L'estil ha variat sutilment entre els discs, començant bastant a saco al primer disc Ember to Inferno, asentant-se una mica més amb Ascendancy (un gran disc), calmant-se bastant al tercer The Crusade, fins que a Shogun han barrejat una mica l'estil dels tres anteriors (més semblant a Ascendancy que a The Crusade) i tot i no haver-lo escoltat encara profundament m'està agradant bastant...

Val a dir que és un grup que té fans incondicionals i gent que els odía degut a la barreja d'estils més classics amb elements més nu-metal, i a que la majoria de les cançons "sonen igual". A mi m'agraden, musicalment son brutals i m'encanten els moments que a les cançons arriba el coro melodic...

Ale doncs, deixo una cançó del nou disc i un parell més d'enllaços a cançons més antigues.

Torn Between Scylla and Charybdis

(ho sento no es video, pero es la que a la primera escoltada m'ha agradat més de l'últim disc juntament amb la primera Kirisute Gomen)

Videos de cançons de discs anteriors:
de l'Ascendancy: A Gunshot to the End of Trepidation (brutaaaal la part final del solo)
del The Crusade: Entrance of the Conflagration

Fingolfin sé que no són del teu estil però a veure què et semblen! :P

Música anglesa

2008-10-21T22:54:00.005+02:00

Aprofitant que estic per terres angleses dedicaré un post a la música anglesa. No sé per què al pensar en música anglesa sempre em vé al cap el típic "rock britànic" que molts cops sona sempre igual... i pot cansar bastant... tot i això, pensant-ho amb més claretat, el regne unit és un país d'on han sortit molts grups importants a la història de la música (alguns de més populars que importants...)

Beatles, Queen, Rolling Stones, Pink Floyd, Led Zeppelin, Dire Straits, Iron Maiden, Judas Priest, David Bowie, Black Sabbath, Deep Purple, The Police, The Who, Coldplay, Oasis, Blur, Depeche Mode, Sex Pistols, New Order, Placebo,...

bé... la llista es podria allargar encara més però crec que alguns d'aquests noms no deixen indiferent a ningú, i segur que em deixo algun d'important...

Apa doncs, per acabar deixo un parell de videos d'un dels meus grups preferits...

Led Zeppelin - Whole Lotta Love

Led Zeppelin - Dazed and Confused

3 setmanes per Nottingham

2008-09-20T12:05:00.015+02:00

Fa tres setmanes que vaig arribar a Nottingham per estar-m'hi 3 mesets.

Nottingham és una ciutat que no té res d'especial ni espectacular, no obstant està força cuidada i és bastant tranquila.

El més interessant que he vist fins ara a la ciutat són els pubs, normalment cases angleses grans força acollidores amb bona (i molta) cervesa (a partir de £2 la pinta) i normalment bastant plens de gent. N'hi ha un que sobta bastant que el local era una esglesia i encara ho és d'aspecte i realment aquest val la pena veure'l (Pitcher and Piano).

La universitat de Nottingham també es mereix una menció especial, el campus és impressionant. Us deixo unes fotos.

i algunes fotos dels pubs (tretes de www.pub-explorer.com):

del Pitcher and Piano (tretes de vàries webs):

Bé, això és tot per ara, ja aniré comentant novetats més endavant.

Death Magnetic

2008-09-07T16:27:00.005+02:00

ah... Metallica... amb ells vaig començar a aficionar-me a la música i a la guitarra fa molts anys...

Tot i que en els últims anys (>2000) no han fet musicalment res de bo (el disc st.anger que millor no hagués sortit mai) i només han estat inmersos en problemes, crec que no puc ser objectiu al parlar d'ells, sempre acabaré deixant-los bé...
Intentant ser realistes... un grup amb gairebé 30 anys de carrera musical que han vengut milions de còpies dels seus discs i fet milers de concerts segurament, no tenen cap necessitat de fer res més... simplement poden fer el que els surti dels collons (com van fer amb el st.anger segurament).

Quan fa ara uns 2 anys van enunciar un nou disc... les previsions (al menys pel que mi respecta) no eren molt bones. Ara, en aquest moment crec que ja puc donar una primera impressió, ja que el nou disc, Death Magnetic, surt la setmana que vé (12/9) i hi ha vàries cançons per escoltar a la web i a youtube. Inicialment vaig pensar, molt millor que el st.anger però tampoc mata. Ara, estic viciat. La veritat és que les cançons estan força elaborades, estructures complexes però amenes (les cançons tornen a durar 8 minuts, però passen com si res!), les lletres, tornen a ser dignes, i musicalment... doncs la veritat és que crec que tornen a ser metallica.

Us deixo alguns enllaços perquè cadascú pugui opinar... perquè com he dit... no puc ser objectiu.

- Sis cançons a la web oficial.
- Unforgiven III (youtube). <- brutal, digna continuació.

Los Cantos de Hyperion

2008-07-31T09:36:00.009+02:00

Així és com es coneix la saga de ciència ficció Hyperion, escrita per Dan Simmons. Ahir vaig acabar-la de llegir. M'ha mantingut enganxat durant mesos i l'he disfrutat moltíssim. La llàstima és que ja s'ha acabat... snif... en vull més!!!

Són quatre llibres (força recents, del 1989-90 i 1996-97) que jo consideraria més aviat llarguets, redactats de forma amena i magistral. En definitiva, Dan Simmons et porta per on vol i et fa creure el que vol en cada moment. Encara que siguin 4 llibres, la història es divideix en 2 i 2, separats per 250 anys.

Es podria dir que el primer llibre, Hyperion, és potser el que costa més que enganxi (això ja ho tenen les sagues de ciència ficció... els principis poden ser durs) ja que la història lineal és pobre i tot són salts en el temps explicant altres històries (això si... cadascuna d'un nivell altíssim). El segon llibre en canvi, La Caída de Hyperion, és perfecte. La història avança amb un bon ritme, ho veus tot més clar, hi ha igualment salts però enllaçats amb una habilitat increïble, en fi, que s'acaba la història i en vols més... però s'ha acabat la primera part... queda seguir amb la història següent, la d'Endymion. Així doncs, els llibres tercer (Endymion) i quart (El Ascenso de Endymion) són una història apart, que "continua" dels llibres anteriors en quant a alguns personatges i a l'entorn general. En aquests queden finalment definides totes les parts que "lluiten" durant tota la saga.

Deixo finalment un petit artícle que està força bé: Del Amor y el tiempo: Hyperion, la obra magna de Dan Simmons.

Indignacions vials (I)

2008-07-25T11:39:00.006+02:00

Diàriament em passo de mitjana una hora i mitja de viatge amb cotxe, i he de dir que no puc amb...

La gent que condueix per l'esquerra tenint un, dos o fins i tot tres carrils més a la dreta BUITS, és a dir, que no estan precisament adelantant... més aviat diríem que van lentets...
Els que creuen que circulen sols... si... n'hi ha molts d'aquests... per començar diria que no s'han adonat que el seu cotxe té uns artilugis força útils anomenats RETROVISORS i uns dispositius de tecnologia punta anomenats INTERMITENTS.
Els que compleixen els punts 1 i 2 alhora (normalment és així), i és més... aquests després de passar-se una bona estona a l'esquerra on han estat adelantats per la dreta per infinitat de cotxes i tu estàs allà darrera enganxat com un burro pensant "tranquil... segur que s'acaba posant a la dreta", veus que de cop canvia els carrils que siguin (sense intermitent i sense mirar res evidentment), no perquè s'ha adonat que no ho estava fent bé sinó perquè s'estava passant la seva sortida! jo flipo...
La gent que ha de sortir per la n-èssima sortida de la rotonda (o donar la volta sencera) i la fa per la dreta a 1.5km/h. Ideal per la fluidesa del trànsit... (Les rotondes donen per molt... algun dia ja parlaré profundament d'elles...)
Els que al veure un radar... on posem que es pot anar a 100, i "per si de cas" li foten al fre i es posen a 50! (òbviament sense posar-se a la dreta).
Els que s'enganxen per darrera que sembla que els tinguis asseguts als seients del darrera del teu cotxe, totalment absurd sempre però més quan hi ha trànsit intens (aquests també es podrien incloure al punt 2 perquè pensen que la carretera és només per ells...).

Bé... paro ja que podria no acabar mai... potser algun dia segueixo...

Espero que ningú es senti ofès... tots fem alguna d'aquestes coses algun cop (o més d'un)... però es que hi ha cassos perduts...

Finalment només dir que... m'encanta conduir (de veritat!)

Biffy Clyro

2008-07-22T19:07:00.007+02:00

Grup escocès que vaig descobrir amb el disc Vertigo of Bliss durant unes vacancetes a Almeria fa més de 4 anys. La cançó With Aplomb se'm va quedar marcada i es que tot aquest disc és brutal.

Suposo que estaran calificats com a grup "metal" però crec que tenen un estil bastant propi, força paranoic, imprevisible i amb alguns sons més experimentals. A més del disc que he dit han tret un parell més, Infinity land on es flipen una mica i Puzzle, l'últim disc més "comercial". Tots d'una qualitat sorprenent. A la seva web es pot escoltar ja l'últim single Mountains que personalment no m'acaba de fer el pes, massa "normal" la cançó...

M'he indignat bastant aquest cap de setmana al veure que als resums del Summercase (on hi tocàven) ni els anomenàven. Ja podríen haver fet un concert apart (més barat segur) per la gent que els sap apreciar...

Us deixo un vídeo amb una de les seves cançons. M'ha costat trobar alguna que em fes el pes perquè a les més noves els vídeos retallen troços de les cançons per fer-les més "escoltables"... seran cabrons. Doncs res, aquí està... tot i que és un grup per escoltar amb els cascos i volum considerable...

...si voleu alguna de més tranquileta proveu alguna de l'últim disc com ara Folding Stars o Living Is A Problem Because Everything Dies

Blog... 2n intent

2008-07-22T18:51:00.009+02:00

Bé... heu pogut comprovar que soc bastant desastre, "vago" i incapaç de mantenir una regularitat... però també sóc tossut i per tant m'hi torno a posar, però no prometo res...

Thirteenth Floor

2008-05-01T17:22:00.006+02:00

Director: Josef Rusnak
Any: 1999
Títol Castellà: Nivel 13
Basada en la novela Simulacron 3 de Daniel F.Galouye
Link a imdb

Sinopsi: Després d'un descobriment important, el científic Hannon Fuller és assassinat, deixant com a única prova del descobriment una nota amagada dins d'una simulació. Tots els fets apunten que el culpable és Douglas Hall, que farà tot el possible per trobar el missatge amagat per Fuller i descobrir la veritat.

Ciència ficció, un dels gèneres que més em tiren però pel que costa trobar pel·lícules que realment valen la pena. Thirteenth Floor em va decepcionar. Després de llegir crítiques que la comparaven amb The Matrix, m'esperava quelcom més que no pas una simple similitud en el fet de connectar-se per entrar a una simulació informàtica de la societat, que per mí, és amb l'únic que s'assemblen, i el perquè de màtrix em sembla molt més aconseguit. L'ambient i el caire de la peli tira més cap a Dark City però altre cop, la complexitat i profunditat d'aquesta última la superen de llarg.
Malgrat tot això... la peli és distreta, potser extremadament fàcil de veure per l'estil que pretén abarcar i, en general, acceptable, sense res a ressaltar però tampoc res que no es pugui veure.

Alguns videos graciosos...

2008-04-24T22:37:00.009+02:00

Tots algun cop al cine hem pensat... "vinga va... haver fet això abans!!" o "si clar, i no podien pensar això altre" o "però si només tenien 1 minut!" o...

...doncs en aquesta pàgina hi ha uns quant videos amb animacions flash o fan les seves versions de com haurien d'haver acabat algunes pel·lícules... no tots són bons però alguns no estan mal (aviso que estan en anglès).

Ale, i per acabar un altre video que no vaig voler posar ahir que el post ja era prou llarg. Per qui hagi vist el Gran Lebowski...

"Big Lebowski Fucking Short Version"

... és que falta alguna escena?

Ethan i Joel Coen

2008-04-23T20:12:00.010+02:00

Qui coneix la meva afició al cinema sap que sóc fanàtic d'aquests directors, guionistes-escritors, productors i editors (amb el pseudònim de Roderick Jaynes, nominat curiosament dues vegades als òscar). Amb tot això aconsegueixen unes pel·lícules originals i plenes de personalitat, barrejant diversos gèneres, principalment comèdia i cinema negre.

El que més m'agrada de les seves pel·lícules, sense cap dubte, són els personatges. Cadascún és un món. El Gran Lebowski, per exemple, sense tenir una trama extraordinària, el simple fet de tenir uns personatges cuidats fins l'últim detall, tots força "plans" amb una mínima evolució i que els conèixes en seguida fa, per mi, que sigui una gran pel·lícula (algun dia li dedicaré un post exclusiu). El mateix es podria dir per Raising Arizona, Barton Fink, O'Brother o The Hudsucker Proxy, comptant a part amb guions realment divertits.
Tenir uns bons personatges també porta que els actors puguin donar el millor de si. George Clooney, Tim Blake Nelson, Paul Newman, Tim Robbins, Jeff Bridges, Billy Bob Thornton, Tom Hanks, Tommy Lee Jones o Javier Bardem han pogut deixar la seva emprempta (alguns en vàries ocasions), igual que els actors habituals com Steve Buscemi, John Goodman (sempre violent), John Turturro o Frances McDormand. Com a curiositat final només comentar que un dels russos que surten al Gran Lebowski és el baixista dels Red Hot Chili Peppers (un dels meus grups preferits).

Bé, si us heu animat i esteu disposats a perdre el temps gaudint de les seves pel·lícules, podeu començar per No Country For Old Men, la més nova, que realment val molt la pena (res a veure amb les dues anteriors Crueldad Intolerable o The Ladykillers que eren fluixetes). Aleshores podeu seguir segons si us tira més la comèdia (El Gran Lebowski, O'Brother, Hudsucker Proxy o Raising Arizona) o el cinema negre (Fargo, The Man Who wasn't There, Blood Simple o Miller's Crossing). Això si... comedia o no, no tenen cap pel·lícula on no mori ningú.

Ja només queda esperar a veure amb què més ens sorprenen, sembla que per aquest ens portaran Burn After Reading, "comedia negra" amb Bratt Pitt i George Clonney i pel 2009 el mateix estil amb A Serious Man.

Per acabar... que m'he allargat bastant, us deixo un parell de links sobre els Coen:

http://www.youknow-forkids.com/
http://www.coenbrothers.net/

i un vídeo de youtube que dura bastant on aparèixen escenes de totes les seves pel·lícules:

The Black Rose Rd

2008-04-22T12:47:00.013+02:00

Enhorabona als The Black Rose Rd pel primer lloc que van aconseguir al AUA Festival '08 aquest dissabte passat, un concertàs.

Per qui no els hagi escoltat... un grup que cada cop agrada a més gent i que s'està forjant el seu espai al difícil panorama musical actual. Estil contundent, fresc, elaborat i sense caure en monotonies... què més podem demanar?

Escolteu-los al seu myspace o a la pàgina d'AUA

Bé, la intenció era inaugurar el bloc escribint sobre els Coen... però què hi farem... m'ha vingut de gust començar amb aquesta felicitació. Tot arribarà.